dimecres, 3 d’agost de 2011

Bessons i lactància materna

El Pau i l' Albert ja tenen 10 dies. A dia d'avui, la seva alimentació es basa de forma exclusiva de llet materna i tan ells com la mare estan encantats que així sigui. Arribar fins aquí ,però,no ha estat un camí de roses.
Com ja us he confessat en alguna ocasió, les vivències i sensacions com a pare de bessons són molt diferents als consells que dono i he donat com a pediatre. En el tema de la lactància materna aquesta afirmació adquireix una rellevància especial.
Que aixequi la mà qui no hagi sentit parlar de les bondats de la llet materna i la importància que aquesta té en els vincles afectius amb la mare, en la nutrició de l'infant o el seu caràcter protector davant malalties infeccioses i al.lèrgies. Doncs bé, malgrat totes aquestes virtuts, haig de reconèixer que a casa vam estar a punt de tirar la tovallola en més d'una ocasió.
El primer dia, encara a la clínica, el delicat estat de la mare no ens va permetre oferir el pit de forma precoç i els nostres bessons van haver de passar unes hores al niu alimentant-se de llet artificial. Un cop restablerta la mare, vam poder iniciar l'aventura de la lactància materna. Però, quina va ser la nostra sorpresa...els nens no s'agafaven al pit ni amb velcro! Però no neixien ensenyats? No era instintiu? vaig pensar. Sense perdre la calma ni la compostura, vam decidir despertar-nos cada 2 hores per entrenar les criatures. Al cap i a la fí, fins i tot el Messi ha d'entrenar-se, vaig reflexionar. Un cop transcorreguda la primera nit entre badalls, mossegades de mugró, sucs intempestius gentilesa de la casa i termòmetres va arribar el dia. "Menys mal", vaig pensar. "Segur que ho veurem molt més clar". Res més lluny de la realitat. Continuàvem "peixos"  i aquelles pobres criatures amb més gana que els concursants de Supervivientes. Després d'una segona nit dantesca, el Pau i l'Albert cada cop estàven més primets i més adormits. L'ombra dels biberons planejava cada cop amb més força i més quan, el meu instint pediàtric va suggerir a les infermeres la possibilitat que els nens haguéssin patit una baixada de sucre. Disortadament, el test va confirmar que els pobres teníen menys glucosa en sang que un gat de guix. Va ser llavors quan la situació va fer un gir inesperat gràcies a l'intervenció d'infermeres i auxiliars. Amb una dedicació i paciència digna d'admiració, ens van ensenyar com agafar el pit, com obrir la boca del nadó i com estimular la succió. Mentres els petits xumaven, un servidor els anava "enganyant" amb una xeringa de llet artificial que introduia estratègicament per la comissura superior de la boca, una maniobra pròpia de la sèrie Veterinaris  de TV3. Al cap d' un parell de dies, el nens eren capaços de prendre el pit de forma autònoma (les meves maniobres d'alquimista ja no eren necessàries) i rebien una petita ajuda de llet artificial en espera de la "pujada" de llet materna. Al 6è dia de vida, vam eliminar per complert l'ajuda i cada nen era capaç d'alimentar-se durant més de 30 minuts sense descans.
Al 8è dia, la mare ja és capaç d'alimentar els seus cadells a la vegada!. Una autèntica passada.

PD: Entrada escrita pel Dr. Cachadiña, pediatre de l'Hospital de Nens i pare recent de bessons.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies pels teus comentaris!