dimecres, 1 de febrer de 2012

Bessons i ingrés hospitalari


Cap a la meitat de l'embaràs, una de les ecografies de control va detectar que un dels fetus presentava un problema en un ronyó. L'esmentat problema,conegut com hidronefrosi,va anar empitjorant a mida que avançaven les setmanes de gestació. "Caldrà esperar al neixement per confirmar la magnitud de la patologia", va comentar la ginecòloga. Disortadament, i després de nombroses proves, ens van confirmar que un dels germanets presentava un problema renal que havia de ser intervingut quirúrgicament.
Així doncs, després de les pertinents proves preoperatòries i la visita amb l'anestesista, als 2 mesos de vida ingressàvem a  l'hospital per solucionar el problema.
Com ja podeu imaginar, l'ingrés hospitalari sempre suposa un trasbals per al nen i la família. En el cas que ens ocupa, la cosa encara es complicava una mica més: el pacient tenia un germà bessó i tots dos s'alimentàven de lactància materna. Per tant, podríem dir que en aquest cas es tractava d'un ingrés familiar o XXL: pacient,germà bessó,mare i un servidor. Com comprendreu, la logística d'un ingrés de tal magnitud no podia ser gens fàcil: roba dels bessons,bolquers,cremes,roba dels pares i.....el bressol del germà!
Un cop instal.lats, el zelador va venir a buscar el pacient per dur-lo a quiròfan. Afortunadament, gràcies a l'expertesa del cirurgià,l'intervenció va resultar tot un èxit i en poc més de 3 horetes ja teníem al petit de nou a l'habitació. Va ser llavors quan ,passats els nervis inicials, va començar el ball de debò.
Després d'un dia tens al servei de les necessitats del petit, va arribar la primera nit . El pacient tenia el seu propi llit, un llit d'adult per un lactant de 2 mesos, la mare dormia (és un dir,esclar) al llit de l'acompanyant , el germanet al seu bressol portàtil i jo aguantava el tipus com podia en una estupenda cadira. Les tentacions d'estira-se al costat del pacient (llit XL,cos XS) eren grans, però un és prudent i no va gosar. Quasi sense voler,es va fer clar i a mida que el dia anava avançant, les infermeres van anar retirant tubs i catéters d'un petit post-operat cada cop més eixerit
La segona nit ,una amable infermera ens va dir que podíem compartir el llit del pacient. Visca! Poc ens imaginàvem que aquella concessió donaria peu a una imatge matutina una mica ridícula: cirurgià,assistent i infermera passant visita,mentre el pare de les criatures,despentinat i en calça curta, a dures penes podia obrir els ulls ni articular paraula.
Malgrat que l'estat físic dels pares minvava de forma inversament proporcional a la milloria del pacient, l'optimisme ens invaia i la tercera nit ja no ens va agafar desprevinguts. La visita de cirurgià va prendre l'aire de solemnitat que mereixia i el bon professional va trobar una pares dutxats,pentinats,perfumats i disposats a sentir bones notícies. I..efectivament, segons el metge, l'evolució del post-operatori havia estat impecable i aquella tarda marxàvem cap a casa, cansats, però molt contents: el problema del ronyó havia estat resolt.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies pels teus comentaris!