dilluns, 27 de maig de 2013

Et marejes? Mareig i síncope: com actuar



Els episodis de marejos són bastant freqüents en l'edat pediàtrica, sobretot des dels 10 als 20 anys. S'estima que abans dels 20 anys la meitat de les dones i un terç dels homes haurà patit almenys un episodi de mareig amb pèrdua de consciència.

Parlem de síncope quan es produeix una situació de mareig, acompanyada en moltes ocasions de nàusees, pal·lidesa, sensació de sufocació i visió borrosa, seguit d'una pèrdua de consciència de segons o pocs minuts de durada, per després recuperar-se de forma espontània en pocs minuts . Aquesta situació és deguda a un descens de la tensió arterial que provoca que arribi menys quantitat de sang al cervell. Encara que també es poden produir el mateix tipus de símptomes amb altres causes, com: baixada de sucre, intoxicació medicamentosa, atac epilèptic, etc.

Hi ha situacions especials que poden predisposar al mareig o fins i tot al síncope. Les més freqüents són: estrès emocional, ansietat en front el dolor (abans d'una punxada, al veure sang, el dolor aliè ...), romandre dempeus de forma perllongada, els espais tancats o aglomeracions, orinar a la nit, defecar, estirades del cabell, tos continuada, plor enèrgic (sobretot en nens petits).

Una de les situacions més freqüents passa al aixecar-se del llit. En passar d'estar estirat a posar-se de peu, la sang s'acumula a les cames per l'efecte de la gravetat, de manera que el cor ha de bategar més fort i més ràpid per impulsar la sang fins al cap. En aquests escassos segons podem notar una sensació de mareig fins que la sang torna al cervell.

Com ha d'actuar el pacient?

El primer que has de fer si notes que t’estàs marejant és seure o estirar-te al terra per evitar que al caure et colpegis amb algun objecte. També és útil alçar les cames per facilitar el retorn de la sang al cor.

Seguidament has d'anar al teu pediatra o a urgències perquè encara que la majoria dels marejos i síncopes són de causa benigna cal descartar malalties cardíaques o neurològiques potencialment greus.

Com han d'actuar els pares o acompanyants?

Si veus que algú s’està marejant, ajuda’l a estirar-se a terra i aixeca-li les cames. Si ha perdut la consciència li has de parlar, sacsejar o pessigar perquè es recuperi. També serveix ventilar-lo o tirar-li aigua a la cara. Si malgrat tot no recupera la consciència, heu d'avisar al 112 o al 061.

A la consulta del metge li miraran la tensió i el nivell de sucre en sang, mentre que a urgències si és el primer episodi, també li practicaran un electrocardiograma. Si tot és correcte, serà derivat a la consulta de cardiologia i/o neurologia per descartar altres causes i corroborar la benignitat del procés.

Com podem evitar-ho?

En aquest punt cal insistir que la majoria dels marejos o síncopes, un cop descartades causes cardíaques o neurològiques, són de caràcter benigne. Si hi ha alguna situació especial que ens provoqui el mareig, cal intentar evitar-la. Si això no és possible podem preparar-nos per minimitzar els símptomes:
-      Seure
-      Beure abundant aigua
-      Menjar aliments rics en sal: el típic entrepà de pernil a l'esmorzar
-      Tirar-se aigua freda a la cara o beure-la ràpidament
Hi ha una sèrie de maniobres que podem fer quan comencem a notar els símptomes del mareig i que tenen per objecte augmentar la tensió arterial: prémer els punys i tensar els braços, creuar les cames o flexionar-les.

Article del Dr. José Manuel Siurana, pediatre i cardiòleg de la Fundació Hospital de Nens. 

dimecres, 22 de maig de 2013

Trastorns dels peus



Dins de la consulta del pediatre, els aspectes relacionats amb l'aparell locomotor són motiu de preocupació freqüent per part de les famílies. Frases com "Quan camina, fica un peu cap a dins" o "miri-li bé els peus perquè jo a la seva edat - 3 anys-, tenia els peus plans" solen ser habituals durant les visites de control anuals.
Per sort, la majoria d'aquests defectes solen ser petites deformitats sense significat patològic i que, amb el creixement del nen, la majoria es corregeix de forma espontània. També és cert que un petit percentatge de pacients pot presentar patologies més severes que requeriran la indicació de tractament ortopèdic i fins i tot quirúrgic.
Cada edat i cada zona anatòmica tenen unes característiques específiques que determinen la presència d'unes o altres deformitats.


Peu pla
Els peus plans són, amb diferència, un dels motius de consulta més freqüents en ortopèdia infantil. En la majoria dels casos, es tracta d'una deformitat fisiològica normal fins als 4 ó 5 anys d'edat. Aquesta  és deguda a la laxitud dels lligaments que subjecten les articulacions i la persistència de greix subcutani en la volta plantar del peu. Parlem de peu pla lax. Per diferenciar-lo d'un peu pla patològic, observarem el peu en repòs, sense suport, on apreciarem com l'arc plantar és perfectament identificable. En suport, el peu pla lax pot mostrar una actitud en valg (amb el taló cap a fora). Aquest tipus de peu pla no requereix tractament ortopèdic i, en tot cas, el pacient pot realitzar senzills exercicis com caminar descalç de puntetes per reforçar la musculatura de l'arc plantar. En ocasions, si l'actitud en valg és molt marcada poden estar indicades plantilles que millorin el suport del peu mentre aquest acaba de prendre la seva forma definitiva.
 
Peu normal
 
Peu pla valg


A diferència del peu pla lax, el peu pla patològic presenta una deformitat permanent deguda a la mala posició d'algun dels elements que formen l'estructura òssia del peu. En aquest cas, la solució inclou des de tractaments ortopèdics fins a intervencions quirúrgiques. El peu pla astràgal vertical i el peu paralític són exemples de peus plans patològics.
 
Peu pla patològic


Peu cavus
El peu cavus és una malformació produïda per un augment excessiu de la volta plantar. Encara que menys freqüent que el peu pla, és també un motiu de consulta habitual en la visita al pediatre. El peu cavus pot estar associat a patologia neurològica diversa (per exemple, paràlisi cerebral) encara que, un cop descartada, parlem de peu cavus idiopàtic o de causa desconeguda associat freqüentment a dits en urpa i presentant un elevat component familiar.
Igual que el peu pla, el peu cavus sol ser ben tolerat pels nens que ho pateixen i, per tant, el tractament s'ha de plantejar quan aquest ocasioni dolor. El tractament inclou des d'exercicis d'estirament a plantilles per millorar el suport plantar mentre que el tractament quirúrgic no sol ser necessari en edat infantil.

 
Peu cavus


Peu equinovar
El peu equinovar o bot, és una malformació congènita que consisteix en una orientació del peu cap avall (equí) amb les plantes mirant cap a dins (var). L'origen de la deformitat no és del tot conegut i es barallen diferents mecanismes tant d'origen genètic com mecànic (manca d'espai intrauterí)
El diagnòstic sol realitzar-se al naixement encara que la detecció prenatal ecogràfica cada vegada és més freqüent. El tractament ha de ser molt precoç i inclou guixos correctors des dels pocs dies de vida, una petita intervenció per a l'allargament del tendó d'Aquil · les i unes fèrules d'abducció fins als 4 anys que impedeixen la recidiva de la deformitat.
 
Peu equinovar


Fèrula d'abducció

Bibliografía
Conceptos básicos de ortopedia infantil. Joan Minguella. 2ª Edición 2001. Ediciones Ergon, S.A

Article del Dr. Ferran Cachadiña, Direcció de Planificació, Organització i Qualitat; i pediatre de Consulta Externa i Urgències.