dimecres, 29 d’octubre de 2014

Exercici físic: Taquicàrdies, marejos, sufocacions i dolor toràcic



És molt freqüent que en el primer trimestre del curs, quan els nens tornen a les seves rutines i reprenen les activitats físiques, el teu fill es queixi de marejos o punxades al cor quan fa esport. A la consulta de cardiologia abunden aquest tipus de qüestions en aquests mesos de tardor. 

En la majoria de casos, aquests símptomes es deuen a que els seus músculs han estat diversos mesos sense gran activitat, al repòs estiuenc, i en reprendre una activitat física més intensa i constant es generen canvis fisiològics en la seva estructura. Això, en la musculatura toràcica, es pot interpretar com "punxades al cor" o fins i tot dificultat en respirar.

El cor és un múscul més i, com a tal, cal exercitar-lo. Un cor "cansat" o poc entrenat batega més ràpid perquè ha perdut força de contracció. Només cal veure que els grans atletes tenen freqüències cardíaques molt baixes perquè els seus cors són més potents (així s'explica el mite de les 28 pulsacions per minut de Miguel Indurain). Amb l'entrenament, el cor s’hipertròfia, augmenta la força contràctil i la taquicàrdia disminueix. Amb això, guanyem resistència física. 

Ara bé, no cal oblidar-se de consultar al teu metge. Sobretot cal estar alerta si hi ha antecedents a la família de malalties cardíaques, especialment arrítmies, mort sobtada o el teu fill, a més de maretjos o punxades, ha patit pérdues de consciència. És convenient descartar la presència de malformacions cardíaques o arrítmies que puguin empitjorar en sotmetre al cor a un estrès físic. 

Un electrocardiograma és una prova molt senzilla de fer i disponible a tots els centres mèdics. Ens permet descartar nombroses malalties cardíaques prevenibles. Les associacions europea i americana de cardiologia, en les seves últimes recomanacions, han possat major èmfasi en la necessitat de realitzar un electrocardiograma als nens i adolescents que realitzen esports de competició i valoren positivament fer-ho també fins i tot als no esportistes. 

En resum, aquest tipus de símptomes són freqüents al reiniciar l'activitat física i en la majoria de casos no impliquen una patologia cardíaca. Per disminuir o evitar convé reiniciar aquesta activitat augmentant la intensitat gradualment i respectant els temps de repòs. Una bona hidratació i alimentació també contribuiran a evitar marejos o síncopes.

Article del Dr. J. Manuel Siurana, pediatra i cardiòleg de la Fundació Hospital de Nens de Barcelona.  


dimarts, 1 de juliol de 2014

Tinc mastitis?



Tant al grup com a la consulta de lactància rebo amb moltíssima freqüència mares lactants amb dolor i dureses al pit i és per això que aquest post l'he dedicat a parlar del dolor mamari durant la lactància.

La mastitis és una inflamació del pit (amb o sense infecció) que produeix dolor; però pot haver altres causes de dolor sense mastitis, sent les més freqüents la ingurgitació i l'obstrucció d'un conducte.

La ingurgitació o congestió mamària té lloc quan els pits produeixen més llet de la que el lactant extreu, augmentant ambdós de mida i provocant dolor. Es dóna més freqüentment en el primer fill, quan durant els primers dies s'alleta el nadó amb horaris rígids i poques preses al dia, o se li ofereixen suplements de sèrum o llet artificial. La ingurgitació és molt menys freqüent quan el nadó es posa al pit des del primer moment després del naixement i molt sovint (unes 12 vegades al dia) els primers dies. En èpoques posteriors de la lactància és menys freqüent, però pot passar si hi ha separació momentània de mare i lactant (hospitalització de mare o fill, horari de treball) o si el lactant mama menys per malaltia o un altre problema o, simplement, en dormir més hores a la nit. Pot provocar una mica de febre si la ingurgitació és important.

La solució és simple: extreure la llet (alletant o amb tirallet) i calmar el dolor si cal (antiinflamatoris). Qui millor extreu la llet és el lactant: lactància a demanda i freqüent del nen. En circumstàncies especials caldrà utilitzar tirallet.

Generalment en posar en pràctica aquestes mesures els símptomes desapareixen en 48 hores; si persisteixen hauries de consultar.

L'obstrucció de conductes o la mastitis és la inflamació, normalment d'origen infecciós, en una part d'un pit que està més vermella i endurida del normal i provoca dolor localitzat. Es pot acompanyar de febre i molèsties com les de la grip (mal d'ossos i articulacions). En l'obstrucció d'un conducte, hi ha un component de retenció de llet (com en la ingurgitació, però en una zona d'un sol pit) i en la mastitis, es produeix una infecció d'aquesta llet retinguda. 

Imatge de la pàgina de la Dra. Martín-Gil http://consultamedicadelactancia.blogspot.com.es/

És més freqüent quan hi ha esquerdes o fissures al mugró (generalment perquè no el nadó no s’agafa bé), quan se salten preses o es restringeix el temps que el nadó està mamant, quan el nadó té un frenet lingual curt, si la mare té molt cansament o estrès i si s'usen sostenidors molt ajustats.

El tractament fonamental serà el mateix de la ingurgitació: extreure llet amb molta freqüència (l'infant i / o el tirallet) i calmar el dolor (antiinflamatoris). La zona que el lactant buida millor del pit és la que està més a prop del seu mentó: canviant la posició del nen convenientment perquè la seva mandíbula apunti cap a la zona inflamada, aquesta es buidarà millor. Sovint és també útil fer massatges a la zona inflamada amb suaus pressions cap al mugró, després d'aplicar calor a la zona. Pot fer-se sota la dutxa o en un bany d'aigua calenta. De vegades s'observa la sortida d'un petit tap mucós. És important oferir el pit molt sovint al bebè ja que és la forma més eficaç de buidatge.

La llet del pit malalt és lleugerament més salada, pel que pot haver-hi problemes de rebuig del lactant a mamar d'aquest costat, el que obligaria a la utilització més freqüent del tirallets.

Si el problema no es resol en 24 hores o apareix febre i malestar general, és possible que hi hagi infecció. Es pot intentar durant 24 hores veure si millora amb la simple extracció freqüent i antiinflamatoris. Si els símptomes es mantenen o empitjoren, pot ser necessari donar antibiòtics sense oblidar l'extracció freqüent, si és possible pel nen. En cas de requerir antibiòtics l'ideal seria realitzar prèviament un cultiu de llet materna per identificar el germen que produeix la infecció i corroborar que el fàrmac receptat és el més indicat per al tractament. Els antibiòtics sols, sense buidar el pit, poden no ser efectius. És important recordar que el repòs és una part essencial del tractament. Alguns probiòtics també podrien ajudar en aquests casos.
 
Encara que hi hagi infecció el nen no es contagia mentre mama i la majoria dels antibiòtics utilitzats són totalment compatibles amb la lactància i no perjudiquen al nen (www.e-lactancia.org). Cal seguir donant el pit; deslletar durant una mastitis no és recomanable, perquè en no buidar el pit pot produir-se un abscés (acumulació de pus).

Article de la Dra. Paula RodríguezAlessi, pediatra i IBCLC, responsable del grup de lactància de la Fundació Hospital de Nens de Barcelona.

dimarts, 10 de juny de 2014

Acúfens en Pediatria: Alternatives terapèutiques



Els acúfens (tinnitus en anglès) són la sensació de sentir un so sense que l'oïda rebi un estímul extern. Aquesta sensació és un símptoma que posa de manifest la mala funció de l'òrgan de l'oïda interna (òrgan de Corti). Els acúfens són una espècie de brunzits que ocasionen en qui els pateix molèstia i ansietat.

És una alteració molt freqüent i segons les estadístiques s'aproparia a un 18% de la població i també pot afectar a la població infantil.

Imatge de la pàgina terapiasysalud.com.ar

Perquè ens fem una idea de com es produeixen els sons i els acúfens ens podem imaginar un camp de blat (les cèl·lules auditives) pentinat pel vent.
En condicions normals, un cop passa la ratxa, les espigues tornen a la seva posició vertical. Cada vegada que l'espiga s'inclina es genera un petit impuls elèctric: el so. Com després tornen a estar verticals, deixen de produir electricitat i es queden en silenci.
Si el vent és molt fort, les espigues poden quedar doblegades de manera irreversible, és a dir, si fossin cèl. lules estarien produint de forma contínua un petit impuls elèctric.

Aquest és el mecanisme pel qual es generen els acúfens.

El tractament del acufen sol començar amb fàrmacs vasoactius: ajuden a que arribi sang a l’oïda. Quan aquests fàrmacs no funcionen es passa a mecanismes de rehabilitació que consisteixen en aprendre a no escoltar-los.

Des del juliol del 2013 estem desenvolupant una innovadora alternativa terapèutica que consisteix en una radiofreqüència (Ototech) que cerca l'activació metabòlica mitocondrial de l'oïda interna. Aquesta electroteràpia ajuda a activar el metabolisme de l'òrgan de Corti aconseguint una regeneració cel·lular i curació del acúfen. 

Article del Dr. Gonzalo Martínez-Monche, del Servei d'Otorrinolaringologia de la Fundació Hospital de Nens. 

dilluns, 12 de maig de 2014

La nostra filla té anorèxia




D’aquí dues setmanes farà un any que vam començar a veure que alguna cosa li passava a la nostra filla de dotze anys. Que els continus mals de panxa i les poques ganes de menjar eren massa freqüents, que començava a estar dèbil i molt prima. Un avís des del menjador de l’escola que allà tampoc menjava correctament i un darrer mal de panxa amb vòmits i diarrea que la va fer perdre encara més pes van ser els últims avisos que ens van fer entendre que havíem de fer alguna cosa.



Primer va ser el metge de capçalera del poble on vivim, que ens va encarregar fer-li anàlisis de sang i una ecografia per descartar problemes a l’estómac i després una derivació a les urgències a l’Hospital de Nens una vegada va tenir els resultats i va comprovar que no hi havia cap problema constatable i que el pes seguia baixant. Des d’urgències, l’assignació d’una pediatra de l’Hospital de Nens, que és qui ens està fent el seguiment, que va encarregar una sèrie de proves més per descartar altres possibles causes i ràpidament ens va derivar a una primera visita amb una psicòloga del SETCA (Servei Especialitzat en Trastorns de la Conducta Alimentària). Tots ells ens van anar indicant que potser sí que la nostra filla tenia el que tanta por ens feia. Però calia que la visités la psicòloga per confirmar-ho. El diagnòstic no és immediat. Van caler moltes preguntes i algunes visites amb nosaltres i amb la nostra filla a soles amb la psicòloga per detectar si realment es tractava d’un trastorn alimentari.



Les tres primeres visites amb la psicòloga  les vam fer al propi Hospital de Nens. Ens va anar donant indicacions del què havíem de fer i ens vam veure tres vegades en dues setmanes. Tot i que només passaven dos dies entre visita i visita, a nosaltres ens semblava una eternitat, perquè la nostra filla seguia resistint-se a menjar i amb prou feines s’aguantava dreta sense ajuda. Són moments d’una angoixa extrema, d’un desconcert total, d’un desconeixement increïble del que està passant i d’una gran necessitat d’ajuda i suport per part d’algú que et pugui assessorar i perquè, realment, en aquests primers moments no saps en absolut què has de fer o com has de tractar la teva pròpia filla.



Des del primer moment la psicòloga  ens va animar. Si es confirmaven les sospites que era anorèxia nerviosa, era una malaltia que es podia curar. Amb paciència, esforç, constància, seguint al peu de la lletra totes les indicacions i amb temps, molt de temps. En aquells moments només el fet de sentir que es podia curar ja era una esperança que ens va fer suportar els temps més difícils dels començaments de la malaltia.



I a la tercera visita va arribar la confirmació: la nostra filla tenia (i encara té) anorèxia nerviosa. Tot i que ens vam sentir alleujats per tenir un diagnòstic clar, no és una cosa que puguis assimilar fàcilment com a pares. Ens va costar moltes llàgrimes, molta angoixa, molt patiment i ben bé dues setmanes de pair i acceptar el diagnòstic. Ens preguntàvem què havia passat, perquè tot havia canviat de sobte, què havíem fet malament o perquè ens havia hagut de tocar a nosaltres.



Al cap de dos dies de la darrera visita a l’Hospital de Nens, la nostra filla va entrar a l’hospital de dia del servei especialitzat en el tractament dels trastorns alimentaris . Inicialment només hi havia d’anar dos dies a la setmana, però a casa seguia sense menjar i finalment, després una altra visita amb la pediatra de l’Hospital del Nens, i parlant amb les psicòlogues, es va decidir que estigués tots els dies (de dilluns a divendres) al centre de dia. Evidentment això va ser un gran trasbals familiar. No podia anar a l’escola, ens havíem d’organitzar per portar-la cada dia a Barcelona, seguia sense menjar...



Però l’alternativa extrema d’ingressar-la a un hospital i no veure-la durant un mes era molt pitjor. Els especialistes del servei  “batallaven” amb ella de dia i a nosaltres ens tocava el sopar i controlar-la a la nit. Van ser temps extremadament durs, i vam estar lluitant durant dos llargs mesos per començar a normalitzar poc a poc el tema dels àpats i que la nostra filla entengués que no permetríem que no mengés.



La millora hagués estat del tot impossible sense l’assessorament i l’acompanyament de l’equip de SETCA, les reunions familiars, les reunions amb altres famílies que tenen el mateix problema que nosaltres, les trucades, els correus electrònics, el contacte directe, constant i sincer amb la psicòloga que porta la nostra filla i amb la resta de l’equip.



I ja ha passat quasi un any, i seguim fent revisions periòdiques amb la pediatra de l’Hospital de Nens, i la nostra filla segueix anant al Servei, però només dues tardes. Al començar el curs ja va tornar a anar a l’escola i podem fer vida “normal” tenint en compte que té un trastorn alimentari.



Tal i com ens van comentar a les primeres visites amb la psicòloga a l’Hospital de Nens, cal molt de temps per curar aquest tipus de malaltia, i la nostra filla mai no ho ha posat fàcil. Però anem avançant. Les teràpies, els tallers i les sessions de grup que fa al centre  han aconseguit que ella se senti més feliç i que comenci a entendre què li està passant. I nosaltres estem millor perquè estem convençuts que estem en el camí i en el lloc correctes i que aconseguirà curar-se. Tot i així, no ens enganyem, encara hi ha dies que se’ns fa feixuc i desesperant, i que estem més desanimats, però tenim tot un equip de professionals al darrera que ens dona ànims i ens guia per seguir endavant. Tot aquest procés hagués estat impossible sense elles.

Història real, testimoni d'uns pares. Des d'aquí el nostre agraïment per compartir la seva història