dilluns, 12 de maig de 2014

La nostra filla té anorèxia




D’aquí dues setmanes farà un any que vam començar a veure que alguna cosa li passava a la nostra filla de dotze anys. Que els continus mals de panxa i les poques ganes de menjar eren massa freqüents, que començava a estar dèbil i molt prima. Un avís des del menjador de l’escola que allà tampoc menjava correctament i un darrer mal de panxa amb vòmits i diarrea que la va fer perdre encara més pes van ser els últims avisos que ens van fer entendre que havíem de fer alguna cosa.



Primer va ser el metge de capçalera del poble on vivim, que ens va encarregar fer-li anàlisis de sang i una ecografia per descartar problemes a l’estómac i després una derivació a les urgències a l’Hospital de Nens una vegada va tenir els resultats i va comprovar que no hi havia cap problema constatable i que el pes seguia baixant. Des d’urgències, l’assignació d’una pediatra de l’Hospital de Nens, que és qui ens està fent el seguiment, que va encarregar una sèrie de proves més per descartar altres possibles causes i ràpidament ens va derivar a una primera visita amb una psicòloga del SETCA (Servei Especialitzat en Trastorns de la Conducta Alimentària). Tots ells ens van anar indicant que potser sí que la nostra filla tenia el que tanta por ens feia. Però calia que la visités la psicòloga per confirmar-ho. El diagnòstic no és immediat. Van caler moltes preguntes i algunes visites amb nosaltres i amb la nostra filla a soles amb la psicòloga per detectar si realment es tractava d’un trastorn alimentari.



Les tres primeres visites amb la psicòloga  les vam fer al propi Hospital de Nens. Ens va anar donant indicacions del què havíem de fer i ens vam veure tres vegades en dues setmanes. Tot i que només passaven dos dies entre visita i visita, a nosaltres ens semblava una eternitat, perquè la nostra filla seguia resistint-se a menjar i amb prou feines s’aguantava dreta sense ajuda. Són moments d’una angoixa extrema, d’un desconcert total, d’un desconeixement increïble del que està passant i d’una gran necessitat d’ajuda i suport per part d’algú que et pugui assessorar i perquè, realment, en aquests primers moments no saps en absolut què has de fer o com has de tractar la teva pròpia filla.



Des del primer moment la psicòloga  ens va animar. Si es confirmaven les sospites que era anorèxia nerviosa, era una malaltia que es podia curar. Amb paciència, esforç, constància, seguint al peu de la lletra totes les indicacions i amb temps, molt de temps. En aquells moments només el fet de sentir que es podia curar ja era una esperança que ens va fer suportar els temps més difícils dels començaments de la malaltia.



I a la tercera visita va arribar la confirmació: la nostra filla tenia (i encara té) anorèxia nerviosa. Tot i que ens vam sentir alleujats per tenir un diagnòstic clar, no és una cosa que puguis assimilar fàcilment com a pares. Ens va costar moltes llàgrimes, molta angoixa, molt patiment i ben bé dues setmanes de pair i acceptar el diagnòstic. Ens preguntàvem què havia passat, perquè tot havia canviat de sobte, què havíem fet malament o perquè ens havia hagut de tocar a nosaltres.



Al cap de dos dies de la darrera visita a l’Hospital de Nens, la nostra filla va entrar a l’hospital de dia del servei especialitzat en el tractament dels trastorns alimentaris . Inicialment només hi havia d’anar dos dies a la setmana, però a casa seguia sense menjar i finalment, després una altra visita amb la pediatra de l’Hospital del Nens, i parlant amb les psicòlogues, es va decidir que estigués tots els dies (de dilluns a divendres) al centre de dia. Evidentment això va ser un gran trasbals familiar. No podia anar a l’escola, ens havíem d’organitzar per portar-la cada dia a Barcelona, seguia sense menjar...



Però l’alternativa extrema d’ingressar-la a un hospital i no veure-la durant un mes era molt pitjor. Els especialistes del servei  “batallaven” amb ella de dia i a nosaltres ens tocava el sopar i controlar-la a la nit. Van ser temps extremadament durs, i vam estar lluitant durant dos llargs mesos per començar a normalitzar poc a poc el tema dels àpats i que la nostra filla entengués que no permetríem que no mengés.



La millora hagués estat del tot impossible sense l’assessorament i l’acompanyament de l’equip de SETCA, les reunions familiars, les reunions amb altres famílies que tenen el mateix problema que nosaltres, les trucades, els correus electrònics, el contacte directe, constant i sincer amb la psicòloga que porta la nostra filla i amb la resta de l’equip.



I ja ha passat quasi un any, i seguim fent revisions periòdiques amb la pediatra de l’Hospital de Nens, i la nostra filla segueix anant al Servei, però només dues tardes. Al començar el curs ja va tornar a anar a l’escola i podem fer vida “normal” tenint en compte que té un trastorn alimentari.



Tal i com ens van comentar a les primeres visites amb la psicòloga a l’Hospital de Nens, cal molt de temps per curar aquest tipus de malaltia, i la nostra filla mai no ho ha posat fàcil. Però anem avançant. Les teràpies, els tallers i les sessions de grup que fa al centre  han aconseguit que ella se senti més feliç i que comenci a entendre què li està passant. I nosaltres estem millor perquè estem convençuts que estem en el camí i en el lloc correctes i que aconseguirà curar-se. Tot i així, no ens enganyem, encara hi ha dies que se’ns fa feixuc i desesperant, i que estem més desanimats, però tenim tot un equip de professionals al darrera que ens dona ànims i ens guia per seguir endavant. Tot aquest procés hagués estat impossible sense elles.

Història real, testimoni d'uns pares. Des d'aquí el nostre agraïment per compartir la seva història


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Gràcies pels teus comentaris!